Pazzo,

de Fèlix Herzog.

APUNTA TEATRE SCCL. (Catalunya)

Dissabte 15 i diumenge 16 de març a les 19h

Sala La Fornal

Intèrprets: Jordi Banacolocha i Adrià Salazar.

Direcció: Roberto G.Alonso.

Posteriorment a la funció de dissabte, es farà un sopar juntament amb els actors Jordi Banacolocha i Adrià Salazar al preu de 12€. Places limitades a 25.

PAZZO, és una obra que parla de l'intercanvi generacional, dels lligams familiars, les relacions paterno-filials i les obligacions imposades socialment. En Francesco i en Dàrius viuen entre les restes calcinades i malmeses del que fa molts anys va ser un dels circs més grans i importants del país. En Francesco era l'amo del circ i juntament amb el pare d'en Dàrius, en Tonino, una de les seves majors atraccions. En Dàrius no coneix res d'aquella època, només el que n'ha sentit a parlar. Ara l'instint el crida... però en Dàrius no està preparat per respondre aquesta crida. PAZZO parla del testimoni generacional just en el moment que canvia de mà, de la màscara que cau, la de l'individu, però també la social; parla de tot allò que se suposa que ens ha de fer ser qui som.

Algunes opinions:

Dos pallassos davant del precipici

Pazzo ens trasllada al món del circ, en un país que no ens especifiquen (Itàlia, potser?) i en una època no definida. De fet, tenim davant a dos pallassos –un de vell i un de jove- però podrien ser dos carnissers o dos futbolistes. I és que l’obra parla del passat i del futur, d’allò que va ser i del que encara queda per venir. Parla de les oportunitats que hi ha al davant i de tot allò que vam deixar enrere, que encara que fos esplendorós ara ja només són records i aigua passada. I per si fos poc, ens parla també de viure l’amor en llibertat i sense màscares. Un cant a l’esperança, tot i que no hi ha res més trist al món que veure plorar a un pallasso...

Roberto G. Alonso afronta amb Pazzo la seva primera direcció d’una obra de text. I ho fa amb respecte, amb bon gust –un circ en decadència dona per molt de joc estètic- i amb una bona direcció d’actors. De totes formes, si un d’aquests actors és un veterà com Jordi Banacolocha la feina ja està mig feta. Ell aguanta una gran part del pes de la peça amb una professionalitat i una saviesa escènica dignes d’admirar. Al seu costat, el jove Adrian Grösser aguanta bé el repte i també és el responsable d’algunes petites parts musicals, potser el menys reeixit de tota la funció.

En resum, un drama generacional amb un embolcall suggerent i una estètica força atractiva. Un altre encert de Roberto G. Alonso, al que fins ara hem vist en projectes de dansa, de cabaret, com a actor (A mi no me escribió Tennessee Williams i moltes de les obres dirigides per Xavier Albertí en el TNC) i també com a director ocasional (Laberint Streptease, Agárrate, etc).

19/02/2023 - Sala Versus Glòries

Xavier

L’obra està molt ben aconseguida. Em van agradar molt les actuacions i els temes que tracten. El jove que creu que el vell no l’entén i el vell que sembla que no entén però que sap per experiència. Frases molt “plenes”. Em va encantar. Felicitats!

29/03/2023

Ascen

Fui al teatro (Sala Versus-Glòries) con tres amigas.

Me ha gustado mucho. Los actores realizan su papel de forma impecable; fuerza, sentimiento, expresividad, a partes iguales. Enseguida me sumergí en la obra. La cercanía entre escenario y espectadores ayuda mucho. Es una historia muy humana e intemporal, muy bien trabada que, además logra mantener un ritmo escénico constante. Sin duda hay que felicitar al autor (Félix Herzog) y al director de la obra (Roberto G. Alonso).

Me parecieron excelentes y que ayudaban a crear un estado emocional en el espectador tanto la puesta en escena, iluminación y decorados, como la música y el sonido ambiental.

Dentro de la historia, destaco la fricción intergeneracional, y la personalidad tan marcada y distinta de los dos personajes. Se siente la pulsión interior del personaje joven (Adrián Grösser) que duda, que busca su camino, que desfallece, se levanta y finalmente elige su destino. Me enterneció la ensoñación constante en la que vive el payaso carablanca (Jordi Banacolocha); su inquebrantable compromiso con su labor, la persistencia de sus recuerdos, y su amor por la vida a pesar de todo. Me resultó una historia entrañable y dura a la vez. Creo que la obra va ganando fuerza lírica hacia el final, y es en este último cuarto de la historia que me sentí especialmente arrastrada emocionalmente: una mezcla de añoranza, candor y empatía repartida entre los dos personajes, incluso siendo estos tan distintos.

¡Bravo por esta obra! Emociona y hace pensar. ¡Os la recomiendo!

25/02/2023

Josep OS

Ahir vaig estar a la Sala Versus Glòries veient aquesta nova producció d´ Apunta Teatre, escrita per Félix Herzog i magníficament dirigida per Roberto G Alonso que per cert és la primera vegada que ho fa amb una obra de text, lluny del que estem acostumats a veure’l, dansa, teatre musical, cabaret i coreografies. Ens parla de dos pallassos que des de fa anys malviuen en una caravana a les afores d´un poble intentant mantenir viva la flama de la seva professió, que tants èxits els va donar. Però mentre el gran viu de records tot i saber que la seva època de glòria ja ha passat, el seu desig seria que el jove agafés el seu relleu, però aquest el que vol és volar i viure la vida. De les converses entre els dos pallassos, se n’extreuen moltes reflexions, la decadència i l’herència rebuda, les obligacions imposades per modelar la nostra personalitat i moltes més, i que gràcies a la encertada direcció el que podria ser un drama ens arriba amb tocs d’humor i de forma distesa. Una escenografia encertadíssima amb tots els trastos vells amb què conviuen, per a unes magnífiques interpretacions tant del veterà Jordi Banacolocha com d’ Adrian Grösser. Cal veure-la si o si o sigui que cap al Versus falta gent. Estarà en cartell fins al 2 d’abril.

12/02/2023